Em coneixen per Montse més que per Montserrat, sóc pintora i visc a Vilafranca del Penedès. L’art és tot un món que vius intensament. Hi ha una frase que m’agrada especialment i que diu: “Tot i que ningú pot tornar enrere i tornar a començar, qualsevol pot començar a partir d’ara i fer un nou final…”

A l’escola, des de ben petita, les mestres intuïen que el dibuix se’m donava bé perquè sempre estava dibuixant. Primer em vaig iniciar en el dibuix i després vaig començar a experimentar amb els colors. De més gran, amb 8 o 9 anys, vaig anar a classes de Belles Arts al Casal de Vilafranca del Penedès, on em vaig iniciar de debò en el dibuix i en la pintura, seguint un procés acadèmic que va tenir com a culminació la pintura a l’oli. Allà vaig conèixer en Fèlix Bertran: ja era gran, però teniu un rodatge de molts anys i, per tant, molta experiència. Fins i tot havia dut a terme restauracions pel museu. També hi havia en Pere Mercader. Llavors ja vaig ser conscient que feia el que m’agradava. Treballava, és clar, però quan plegava anava a classes. Coincidia amb gent que avui dia són pintors reconeguts. També cal dir que alguns dels meus companys no van seguir. En aquella època, a més, feia un curs a distància de dibuix tècnic, però ja en aquella època tenia clar que el que a mi m’agradava era el vessant més artístic. Vaig estar 4 anys seguint aquesta dinàmica, però va acabar pesant més allò que em connectava a la part més artística de la professió. També vaig assistir a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilafranca per aprendre d’altres tècniques que havien despertat el meu interès. Branques diferents dins de l’art…

La màgia de l’art

No he deixar mai de pintar, només amb motiu de la mort del meu pare. La màgia de l’art la sento quan estic amb ganes i positiva. Obligada no ho he estat mai d’inspirada! Si és dóna el cas que baixo a l’estudi a pintar i no tinc el dia, tanco caixa i faig una altra cosa. Al llarg de la meva vida he fet moltes exposicions. Vaig començar aquesta trajectòria el 1969 amb una exposició col·lectiva. I després ho fet, tant a nivell individual com en col·laboració amb d’altres artistes. Tot i que prestigia i atorga valor a la teva obra, fer una exposició és una responsabilitat perquè potser que agradi o que no. De molt jove, anava a visitar exposicions. En vaig poder veure de molt diferents i en aquelles èpoques pensava que si aquella persona ho havia fet, jo també podia. Jo podia extreure del meu interior la mateixa força i ànims per materialitzar-ho. Ara mateix compto amb un molt ampli currículum d’exposicions a Catalunya i Andorra. Quantes? Doncs unes 200 entre col·lectives i individuals i encara estic vigent. És cert, però, que amb l’edat m’ho he agafat amb calma. Això sí, m’agradaria puntualitzar que hi ha una cita a la qual no he fallat mai: el Firart. Crec que un dels aspectes que em manté al circuit de l’art és que no he estat mai de tancar les portes: m’agrada d’obrir-me a les novetats. També m’atrau el tema de les exposicions a llocs diferents, cercant l’originalitat. Em fa il·lusió seguir!

La connexió amb els alumnes

La faceta de docent m’encanta. Quan m’hi vaig posar va ser perquè volia provar. No sabia quina connexió s’establiria amb els meus alumnes. En primer lloc, vaig viure una llarga trajectòria a Santa Anna, com a professora d’extraescolars i després vaig estar 5 anys a Cal Mencia i 4 a Vilobí. El tracte amb les criatures i, en general, amb els meus alumnes m’ha enriquit. És una pràctica que t’omple moltíssim: ells t’ensenyen a tu. En destacaria l’espontaneïtat. Ara puc dir que fa 40 anys que exerceixo com a docent si tinc en compte les extraescolars i classes particulars. En l’actualitat, segueixo…no tan activa, però pel moment no contemplo la possibilitat de deixar-ho. Si ho arribés a fer em faltaria alguna cosa per complementar la meva faceta artística. Així que hi ha mestre mentre el cos aguanti!

No crec que mai deixi de pintar. De vegades, em comenten…

–          Quan em jubili m’agradaria venir amb tu, Montse, per aprendre a pintar, per perfeccionar la meva tècnica, per desenvolupar la meva creativitat,…

I jo els dic:

–          És que jo també em vull jubilar!”

La veritat és que vaig fent. No m’he plantejat seriosament la jubilació.

Paisatgista

Pel que fa al col·lectiu de pintors, dir que ens coneixem tots, tot i que amb uns més que amb d’altres. Vam començar a fer fires al carrer entre 10 i 15 persones. Vendre quadres en aquestes circumstàncies no era fàcil i ens vam anar dispersant: cadascun dins del seu món. Vam anar quedant-ne cada vegada menys i va ser llavors quan ens vam decidir a adherir-nos als artesans. No va suposar cap mena de problema interaccionar amb “artistes” provinents d’altres disciplines. L’adaptació va ser fàcil perquè es tracta de persones molt obertes i sociables que ens van rebre molt bé i, per tant, va ser senzill integrar-s’hi. Ara bé, això sí, són visions diferents del negoci. En l’univers de la pintura, la gent interessada no acostuma a comprar en una fira: prefereix fer-ho a les exposicions o a les galeries. Ha canviat l’enfoc i encara més aquests darrers anys. De tota manera, la meva relació amb els pintors és bona.

Per la meva carrera, el paisatge ha estat determinant perquè em considero paisatgista. Ja de molt jove em desplaçava al Pirineu, sobretot quan arribava la tardor, perquè m’encantava. Encara ho faig sempre que puc. Els colors connecten amb la meva sensibilitat…afloren les emocions i no puc més que pensar: què bonica és la natura! És més, aquest vincle estacional estableix un vincle molt especial amb l’espai natural que tinc ganes de transmetre i compartir a través de la meva obra. Visc el moment tan intensament quan ho pinto que, per força, s’hi ha de notar la honestedat i la transparència.  Els encàrrecs, en canvi, em fan sentir condicionada, però són un repte i, per suposat, els duc a terme. Mai he fet retrats, no m’hi he atrevit, però no dic que no ho faci.

Una particular sensibilitat

I és que em veig com una persona molt transparent. En dóna la impressió que els artistes tenim una particular sensibilitat vers les coses, i jo reconec que, particularment, he nascut amb aquest tret de tal manera que, si observo, veig com es projecta a la meva vida personal. És una mica allò de que com que estàs bé amb tu mateix, acabes estant bé amb les persones que t’envolten. Els fills han heretat la meva inclinació artística però, degut a la feina, fins ara no havien tingut oportunitat d’experimentar. I dic ara perquè justament en aquest moment de la seva vida, el meu fill s’ha obert a la pintura i compartim estudi, cadascun en la seva línia. Ha obert una porta que estava tancada i ho rebo amb sorpresa i emoció, una mica pensant que – com diem en broma – potser ens farem la competència. Per part meva, gaudirà de plena llibertat i de tot l’acompanyament que precisi.

Amb tants anys de “profe” tinc alumnes que han estudiat Belles Arts, Història de l’Art, Arquitectura,…i d’altres professions vinculades directa o indirectament a l‘art. Estic molt satisfeta del que s’ha donat quan hem anat coincidint o ens hem anat retrobant: ells es mostren agraïts i jo estic molt contenta perquè la meva tasca s’ha traduït en uns resultats tangibles. M’emociona especialment que vinguin a saludar-me i em preguntin: em coneixes? Normalment establim una conversa i fa que tot plegat sigui molt maco. A la parada, precisament, sempre hi ha gent que aprofita per venir-me a saludar. De vegades ja ni tan sols viuen per aquí.

Aprofitar el moment!

El meu dia a dia depèn de si estic inspirada o no. Si ho estic…pinto…i la resta queda en segon terme…fins que s’acaba…encara que siguin les 4 de la matinada. S’ha d’aprofitar el moment! El cas és que en aquest estat el temps no existeix. Sóc una persona normal, però diferent. Hi ha dies de tot i la pintura reflecteix el meu estat d’ànim en cada moment. És per això que cada quadre és diferent de tots els altres. Els tons o els colors de la meva pintura delaten el meu estat emocional. Ah! I si estic inspirada i paro un moment…i resulta que tinc música de fons…doncs em poso a ballar… I això que, aquí on em veus, sóc molt vergonyosa. Amb els anys he anat evolucionant, però hi ha coses que encara ara em fan vergonya.

M’hagués agradat fer un stage amb en Monet. Vaig estar a Paris i vaig visitar el Museu d’Orsay: quina meravella! I si em preguntes per algú d’aquí amb qui m’hagués agradat coincidir et diria que amb en Dalí. Els pintors – tots – estem una mica tocats. Una de les coses que més m’agrada és anar a veure exposicions per aprendre i per gaudir. Tant hi vaig sola com acompanyada però, això sí, la persona amb la que hi vaig ha d’entendre d’art perquè després ens hi puguem recrear, tot fent un artforum. Sóc de crear amb música de fons: la música de jazz – del tipus de la d’en Glenn Miller – m’inspira especialment. No em considero aventurera en els sentit d’anar a fer estades llargues fora del país. Si per algun motiu hagués volgut viatjar més, hauria estat per descobrir cultures exòtiques. Si vaig a una ciutat m’agrada veure l’arquitectura. De Barcelona, per posar un exemple, m’atrau l’obra d’en Gaudí perquè em transporta, a través de les seves propostes arquitectòniques, al seu particular món.

Viure de l’art: molt difícil

Compto amb molta diversitat de clients. Els que m’han anat seguint al llarg de la meva trajectòria ja tenen una certa edat. Avui dia, entre la gent jove hi ha de tot: n’hi ha que el valoren l’art i n’hi ha que en passen olímpicament. És una llàstima que el pas del temps no ens hagi dut a una realitat diferent. En general, trobo a faltar sensibilitat en un món en el qual l’estètica regna sobre l’art. Afortunadament no en tots els casos.

Viure de l’art es molt difícil. Ho has de combinar amb la docència i amb d’altres facetes. Hem passat uns anys difícils en totes les disciplines. És perquè sóc conscient d’aquestes dificultats inherents a l’ofici que m’enorgulleixo de saber que molta gent conserva una obra meva i que, a més, es mostren meravellats de tenir la sensació d’estar dins del paisatge. I és que, tot i que treballi a l’estudi, quan pinto estic dins del paisatge. En ocasions puc anar a pintar al natural però la major part de la meva obra està creada a l’estudi. M’hagués agradat molt anar al propi paisatge per pintar. Malgrat tot, he d’admetre que en aquest moment de la meva vida, com a professional i persona, la llibertat marca la meva existencia.

Avui hi ets i demà no ho saps!

Al qui comença li dono molts ànims. Si una persona és vàlida, tant si és per la pintura com per a qualsevol de les altres disciplines dins de l’art, sempre comptarà amb el meu suport, encara que no desenvolupi el seu talent amb mi. Perquè la vida passa i els anys també i no pot ser bo que quedi aquella recança que diu “que hagués passat si…”. Si hi ha ocasió: endavant! Que jo sempre estic disposada a donar un cop de mà o de pinzell…i acompanyar aquest procés.

No sé què em queda per fer…visc el dia a dia…estic oberta al que em dóna la vida…tot i que espero que siguin coses bones…La vida d’una persona té molts moments: de vegades és un gran collage; de vegades una ona del mar; de vegades un tobogan,…i el resultat per a mi és…viure intensament i amb tots els sentits perquè avui hi ets i demà no ho saps!

 

Exposicions:

La primera exposició col·lectiva va ser l’any 1969, a Belles Arts del Casal de Vilafranca del Penedès.

La primera exposició individual va ser l’any 1979, a la Sala d’Exposicions de La Caixa, a Vilafranca del Penedès.

La darrera exposició col·lectiva fins al moment ha estat en motiu de la Fira de Sant Jordi 2017, a Vilafranca del Penedès.

La darrera exposició individual fins al moment ha estat a Caves Romagosa Torné, a Sant Martí Sarroca.