L’Ivan Ferreres és fotògraf i exerceix com a coordinador acadèmic de l’Escola Internacional de Fotografia (GrisArt).
“Quan l’any 2011 vaig arribar a GrisArt, l’amic Ivan Ferreres ja estava fent el tercer i últim curs dels seus estudis professionals de fotografia i, a part d’unes converses molt interessants que vam compartir, el record que guardo d’ell, d’aquest meu primer any, és que l’Ivan era el referent per a tots els alumnes… quan teníem un problema, fos el que fos (d’inspiració, tècnic, de comunicació amb els professors, el que fos…), sempre hi era.. Quina persona més maca! L’any següent li van concedir una beca per poder aprofundir en els seus estudis i vam coincidir en moltes classes i projectes…Vaig aprendre molt d’ell, tant a nivell personal com a nivell professional…de fet, el considero un poeta de la fotografia…”

Mingo Girona
D’on et ve la vocació per la fotografia?
Doncs el cas és que cap als volts de l’any 2008, un company de feina que tenia una càmera de fotos me la va ensenyar, no només l’aparell sinó també el què es podia arribar a fer amb ella i, és clar, vaig sentir que em moria per tenir-ne una. Definitivament…en volia una! Ell, que reunia imatges del que era la seva afició, em va mostrar la màgia dels records en pantalla petita: on s’ha estat i quins sentiments ha despertat l’experiència. En aquell primer moment de contacte vaig poder copsar què m’arribava a partir d’una fotografia que en la qual prevalia l’estètica per sobre del contingut.
I llavors va ser quan la meva germana petita em va preguntar què m’agradaria com a regal de casament i, de seguida, ho vaig tenir claríssim. Entre moltes d’altres coses, aquell obsequi va propiciar que, tant bon punt va estar a les meves mans, m’apuntés a un curs de cap de setmana a Barcelona per conèixer el seu abast. La fascinació va ser mútua i el 2010, quan em vaig quedar sense feina, vaig optar per anar a estudiar a l’escola GrisArt. Va ser una decisió emocional, ho sé perquè no la sé explicar des d’un punt de vista racional. Jo sabia que, si em quedava a Amposta els diners de la indemnització s’escaparien de les mans en coses banals.
Ara sé que, inconscientment ja sabia que necessitava sortir d’Amposta. La meva vida s’estava instal·lant en una rutina que se m’estava menjant. Ara bé, des d’un punt de vista pragmàtic vaig venir a estudiar a Barcelona perquè allà, al Montsià, no hi havia escoles de fotografia. Avui dia, a més, he entès que faig de fotògraf perquè sóc tan vergonyós que les imatges em serveixen per comunicar-me amb les persones. De fet, treballar a una escola com aquesta m’ha empès a relacionar-me amb les persones. Les imatges, doncs, són les paraules que jo no expresso verbalment. De vegades, sobretot els que no em coneixen una mica, pensen que sóc sec o bé el que en diuen “borde”…i considero que no sóc ni una cosa ni l’altra, simplement em costa comunicar-me. En aquest sentit, la càmera és com una mena d’escut. Les imatges, a més, ajuden a saber com sóc. L’absència de gent en elles pot ser una pista…
Quins camins has seguit per arribar-hi?
Vaig anar a escola fins a l’any 92 i, per tant, vaig acabar allò que en deien l’EGB. El meu somni era exercir com a delineant…, però els centres docents no eren a prop i estudiar fora no era una bona opció en aquella època, tant per temes econòmics com per – ho d’admetre! – una certa mandra. Vaig estudiar administratiu, essencialment per coincidir amb els meus amics. Entre els 16 anys i fins als 31 vaig estar treballant en un àmbit que no tenia absolutament res a veure amb la fotografia. El 2010 ingresso a GrisArt.
Actuo molt per impulsos i, per tant, de vegades l’encerto i de vegades no. Al principi em va costar adaptar-me a una nova etapa acadèmica que, en aquesta ocasió –a més –, comportava una sèrie de càrregues de responsabilitat de tipus familiar ja adquirides. El primer any a l’escola ho vaig passar molt malament, tot i que vaig tenir la gran sort d’estar arropat pels tiets i una cosina – que em van acollir a casa seva igual que a un fill – perquè era lluny de casa i perquè a l’escola no em vaig trobar en un ambient unitari. Vaig conviure tot un curs amb l’ambivalència de fer vida en una ciutat que m’encantava i alhora…em superava. Com a anècdota, els primers dies d’haver-me instal·lat a la capital em preguntava “Per què la gent té tanta pressa? I dos mesos després vaig poder observar que jo també havia passat a encaminar-me als llocs amb un ritme molt més alt.
Darrera d’un primer any tan complicat, en va venir un segon que ho va ser menys i cada cop vaig poder anar sentint-m’hi més a gust…Un encenedor va encendre la metxa el segon any i ja no he parat…tot agafant cada cop més velocitat. I això que quan vaig iniciar el segon curs acabava d’estrenar-me com a pare i, en conseqüència, tornar a la rutina de traslladar-me a Barcelona comportava una quants sacrificis més a nivell personal.


En Mingo recorda que quan et va conèixer la teva obra era molt intimista – explicaves que les teves fotografies sortien dels diaris que escrivies des de feia molts anys -…Els teus orígens…aquell jove que va deixar el Delta de l’Ebre, la seva Amposta natal,…aquelles fotografies d’homenatge a la terra, i a la pagesia, mostrant la figura entranyable del pare….En definitiva, com han marcat la teva trajectòria com a fotògraf la família i el territori?

El territori marca a la gent que es posa darrera una càmera. En concret, els fotògrafs catalans el tenim molt present, cadascú des del seu punt de vista. En el meu cas, i parlant de la meva família, a la única persona a la qual sempre m’he atrevit a retratar és al meu pare. I ho continuo fent.

En general, a les meves imatges hi apareixen poques persones però, com que m’agrada el territori, els humans hi són a través de la empremta que hi deixen, tant per a bé com per a malament. He de reconèixer que és un àmbit que em marca força. A més, com a individu, séc un amant de les caminades, que he convertit en un hobby. Cal tenir en compte que a Catalunya gaudim d’un territori únic, si tenim en compte com n’és de divers tot i les seves petites dimensions. Amposta també és un poble petit i hi ha poca gent que faci fotos fora de l’àmbit dels casaments, batejos i comunions o bé d’allò típic de, per exemple, les postes de sol, la vegetació, la fauna,…però a mi m’interessa una fotografia paisatgística més contemporània.

Tornant a l’inici de la resposta…evidentment que sí que m’ha marcat…a Amposta hem defensat sempre molt el riu i el territori com a font de vida. Tots plegats el portem a dintre, però potser nosaltres, els del sud, el defensem més.
Des d’un punt de vista professional, què és el que més t’atrau de l’ofici?
Des d’un punt de vista docent, el que més m’agrada és intentar veure reflectit en els alumnes el mateix procés que vaig viure jo quan ho era. Ajudar la gent al màxim perquè pugui aconseguir el que vol: m’agradaria que la gent sortís d’aquesta escola havent complert el seu somni. No hi ha res que m’ompli més que això. Està bé tenir una feina…i un sou que et permeti viure. Però, personalment el que més il·lusió em fa és quan un alumne troba feina i ve a comunicar-m’ho i, sobretot, quan em comenta que en part és gràcies a la meva tasca.
Des d’un punt de vista artístic, el que més em fascina és veure com tantes persones interpreten un mateix aspecte des de mirades tan diferents. Fora de quan un treballa des d’un enfoc periodístic i, per tant, s’ha d’intentar ser objectiu, el fotògraf no només pretén mostrar el que es veu sinó que vol que es vegi d’una determinada manera. En el meu cas, quan vaig a una exposició, per posar un exemple, no llegeixo el que n’escriu l’autor o bé un comissari perquè pretenc que les imatges em parlin per si mateixes…que m’animin a imaginar, a jugar…a muntar-me la meva historia. L’autor fa una proposta i tu l’has d’interpretar. Al final llegeixo el text que m’havia de servir d’orientació i en trec les meves pròpies conclusions. Si s’escau que no coincideix el que volia l’autor amb el que jo he interpretat…m’agrada més! I és que, de vegades, les meves lectures em semblen més interessants.
Què suposa per tu ser cap d’estudis de GrisArt? Com es porta el fet que un exalumne estigui coordinant a docents que van contribuir a formar-lo com a professional?
Una gran responsabilitat. És quasi com ser pare d’una gran família…diria més…més aviat sento que faig d’avi, que és una tasca més polivalent i que és la persona que acaba acompanyant tothom. També és la culminació d’un somni. Després d’exercir només un any com a professor em va arribar la proposta…Va ser i és meravellós.
Tot i això, ha estat un procés complex. En gran part, crec que tinc la millor feina del món perquè tinc la sort de ser al costat de grans persones i professionals que es distingeixen per ser savis en el que fan. I ells m’obliguen a preguntar-me coses com ara què he fet jo amb la meva vida i què vull fer-ne d’ara en endavant.
I, a més, crec que els companys m’ho estan posant molt fàcil per tal que sigui capaç d’afrontar els canvis i la nova orientació en que ara mateix està immersa l’escola. Som una gran família en que “parlant la gent s’entén”. I, si s’ha de parlar, que sigui cara a cara. Agraeixo molt que em mirin de professional a professional. Més enllà de tot plegat, hi ha una compenetració a nivell de caràcter que permet fer i desfer, contribuint a que el projecte funcioni. Una confiança per part dels meus caps que fa que em trobi a gust a la meva feina: eradicant-ne allò negatiu i gaudint d’una confiança plena a l’hora d’actuar, sempre i quan – això sí – les coses s’hagin argumentat i debatut adequadament.
Què ha estat, que és, i que voleu que sigui aquesta Escola Internacional de Fotografia?
Venim de ser una escola de referència a Barcelona i ho volem continuar sent, però incidint en la formació de professionals. I pretenem que els nostres alumnes ho siguin en molts àmbits, des dels més artístics fins als més tècnics, però sempre per acabar exercint l’ofici des d’un punt de vista professional. Introduir l’anglès com a llengua vehicular és una forma d’atraure gent de fora. Tot i que sempre hem comptat amb alumnes estrangers, gràcies a la nova orientació estem aconseguint que gent de tot el món s’interessi per l’escola i vulgui venir a fer el seu aprenentatge a Barcelona. I, naturalment, aquesta fita ens obliga a buscar excel·lents professionals que, a més, dominin l’anglès. Aquesta aposta, tot i que l’ambient continua sent familiar, significa que al centre hi entra molt d’aire fresc, ja que persones d’arreu s’adapten a la nostra manera d’entendre l’escola i hi aporten el seu granet de sorra, tot fomentant la interculturalitat. Al cap i a la fi, es tracta d’una experiència de vida. El que insistim en que quedi clar és que volem i esperem continuar sent formadors de professionals i no pas d’artistes, de manera que les persones que han reunit uns coneixements es pugui guanyar la vida un cop fora d’aquí.
Des d’un punt de vista artístic, què és la fotografia per a tu i què és el que més et fascina de l’art en sí?
Si la fotografia no ho demana sóc bastant bàsic. Intento mostrar la imatge tècnicament tal i com és. Les meves obres gairebé no tenen postproducció. Crec que la subjectivitat ve donada pel missatge i la imatge en si que per la tècnica. Admiro certs referents en l’àmbit fotogràfic. Tres sobretot: Alec Soth pel que fa a contemporani; James Nachtwey pel que fa a documental, i Bernard Plossu pel que fa a poètica. Cada dia tinc l’oportunitat de tractar amb grans fotògrafs…estic al 100% informat del que passa en el món de la fotografia…i aquesta circumstancia em permet comptar amb un criteri a nivell fotogràfic i estar al dia en tot el que passa en el món de l’art. M’enriqueix com a persona. S’ha d’anar a exposicions sempre que és possible, de vegades per l’interès que et desperten i, en d’altres ocasions, perquè hi ha companys que hi exposen. I s’hi ha d’anar tant aquí com a fora. És fantàstic poder veure com els companys de feina triomfen en el àmbit de la imatge, que els criden per donar conferencies,…alimentar-te de les experiències que comparteixen amb tu i que contribueixen a evitar que cometis certs errors. Aprenc també dels alumnes, dels professors i d’altres professionals i, en aquest sentit, no me’n cansaré – suposo que per caràcter – perquè sé molt bé que és el que he de fer si vull continuar sent persona i professional.
Al llarg de la història, l’art sempre ha anat un pas per endavant vers la societat. En l’actualitat moltes administracions sols aposten per grans esdeveniments: com veus l’art a la nostra societat actual?
A la nostra societat, l’art hauria de tenir la funció de vàlvula d’escapament. Vull dir que ens hauria de sevir per poder evadir-nos de la nostra difícil realitat. I, en canvi, massa vegades l’infravalorem. De la mateixa manera, en ocasions pot arribar a ser tant o més dur que la realitat que vius. En qualsevol cas, sempre pots gaudir durant una estona del que aquell artista t’està oferint.
Tot i que sempre ha existit una tendència per part de les administracions per apostar per grans esdeveniments, aquesta línia d’actuació s’ha anat intensificant els darrers anys per temes de caire econòmic. I el cas és que aquesta tendència fa que pràcticament no s’aposti per joves amb talent que tenen molt a dir i que necessiten un espai per poder fer-ho. Em fa enveja anar a exposicions a França i que se’m faci palès que els francesos tenen des de ben petits una especial sensibilitat vers l’art.
No oblidem que les mirades diferents ens alimenten i ens ajuden a aprendre. Afortunadament, l’art no deixa de créixer però, tot i així, no s’aposta el que seria suficient.
Com veus el futur de la fotografia?
Fantàstic! Perquè, des de fa un temps, la fotografia està en el seu punt més àlgid degut a que s’expressa cada cop més des de la imatge. La fotografia és a tot arreu i cada vegada hi serà més. Té molt de futur. Moltes persones ja s’han apuntat a substituir el missatge escrit pel visual. És, però, una disciplina cara des del dia en que va néixer. Això no ha canviat però, en canvi, avui dia aconsegueixes practicar l’art de la imatge mitjançant aparells molt diversos.