L’Anna Subirats Gibert, la presidenta de l’Associació d’Artesans, Brocanters i Pintors del Penedès, és una mestre d’escola, especialitzada en educació física i esports, originaria de Sant Sadurní d’Anoia que des de fa molts anys exerceix com artesana alimentaria elaborant a l’obrador del seu mas “El Bolet”, ubicat a la Serra de Font-Rubí, tot tipus de delícies de pa i pastisseria que ven a les seves parades de la Plaça del Pi, a la ciutat de Barcelona, i a la parada que cada segon diumenge de mes engega a la vila de Vilafranca del Penedés.

Com a professional

Mercat de Nadal a Vilafranca del Penedés

Fes-nos-en cinc cèntims de la teva trajectòria professional?

Jo volia crear una escola rural, però van ser tants els inconvenients amb els quals em vaig trobar per aconseguir-ho que, al final, ho vaig deixar córrer. I ara, tot i que ja no exerceixo com a mestre des de fa molt de temps, com que tinc molt de contacte amb persones que n’han estat sempre, doncs és com si encara ho fos una mica. Des dels 18 anys vaig fer de docent, tant a l’escola estatal com a la privada. A l’època en que una sèrie de gent que poblava les grans ciutats, molts d’ells provinents de l’àmbit educatiu, van decidir fer una mena de retorn al món rural, nosaltres ens hi vam apuntar. Vam traslladar-nos a “El Bolet” i, per tant, vaig passar a conviure amb les dues professions: la criança de la meva família s’assentava sobre les meves bases como a professora, mentre que per guanyar-me la vida venia els productes que generàvem a l’espai on vivíem o que elaboràvem al mas. En un moment donat, ens van oferir de comprar la casa on estàvem, que fins llavors havia estat de lloguer, tot coincidint amb el fet que ens acabaven de concedir el registre sanitari i, és clar, la cosa va funcionar perquè, afortunadament, molts dels companys de professió, amics i coneguts ens demanaven gènere.

Com va ser l’aprenentatge a l’hora de viure en un ambient rural i d’exercir la tasca d’artesà?

Doncs ens vam haver d’espavilar a aprendre a fer de tot: llaurar, plantar i recollir verdures i fruites; ajudar a néixer, criar i, finalment, matar animals; elaborar productes derivats dels animals que teníem, com ara el mató o els formatges de cabra, o productes amb matèries primeres de qualitat a l’obrador. Vaig trigar uns tres anys aproximadament a adaptar-me a la nova situació. Va ser molt dur. El meu marit, en Toni Aguilar, és qui es va fer responsable que tot allò funcionés. Recordo que tot va començar fent formatge de cabra curat autòcton, d’aquí, a on tenim el mas, però allò no va quallar pels maldecaps que comporta la tinença de cabres. Vam decidir anar traient-nos de mica en mica tots els animals – vam entendre que no estàvem fets per allò – i des de l’any 87 que ens centrem en fer productes de pa i pastisseria.

Com és viure a “El Bolet”?

M’agrada ser aquí dalt! A més d’un lloc per viure és l’espai que fa possible el negoci que ens ha permès sobreviure.

Tot plegat no ha estat, però, gens fàcil. L’any 1982, al cap de poc temps de ser aquí, va caure una gran nevada i vam quedar assetjats durant 20 dies. Arrel de l’experiència, el meu pare i el meu sogre van construir un forn de llenya com els d’abans. Durant la guerra, el meu pare havia estat a Vilobí i, precisament, havia treballat ajudant al forner del poble. Llavors jo no sabia ni fer pa ni cuinar, però me’n van ensenyar. El cert és que pensàvem que aquella construcció rudimentària cauria a la primera de canvi, perquè s’havia fet amb coses que s’havien anat arreplegant d’aquí i d’allà, però no va ser així. El primer pa que vaig fer no era res de l’altre món, més aviat al contrari: em quedava cru o cremat, dur,…sense cap gràcia. Aleshores uns amics, que eren pastissers, em van enviar una persona de l’ofici que tot i que no s’hi dedicava – venia maquinaria – en sabia molt i m’ensenyà els secrets de la feina. A mesura que passaven els caps de setmana, que és quan es va dedicar a fer de mi una bona fornera i pastissera, anava rebent cada cop més comandes. Combinava els productes de forn i pastisseria amb el formatge i el mató, i vam anar intentant viure tot l’any del que produíem, sobretot de tot allò que havíem anat arreplegant al llarg de l’estiu. Als inicis, perquè es pugui tenir una idea de com era el nostre dia a dia, no teníem ni telèfon. I, de fet, vam trigar 10 anys a tenir-ne.

Què passarà, ara que esteu pensant en la jubilació, amb el negoci?  

L’obrador és molt esclau i hores d’ara ja sabem que els fills no seguiran. Vendrem la parada. És una llàstima que es perdi aquesta manera de treballar que ens caracteritza: aplicant fórmules antigues, descartant la mantega en favor de l’oli d’oliva; utilitzant ferments naturals i farina d’espelta ecològica, per exemple. Una sèrie de coneixements que atresorem i que desapareixeran amb la nostra jubilació o alliberament professional. De vegades encara em sorprenc pensant que – ben mirat – aquesta era una tasca que havia de ser per una temporada i que, un cop s’esgotés, tornaria a fer de mestre…

Què distingeix a una parada de menjar d’una parada d’objectes?

Els objectes es poden recollir i guardar i, al cap d’uns dies, tornar a exposar per tal de vendre’ls. En el nostre cas, en canvi, només podem reciclar alguns dels productes – pocs – que oferim. Mai no se sap quina serà la demanda exacte i, per tant, es ven el que es ven.

Detall de les parades de la Plaça del Pi de Barcelona

Què aporta aquesta professió tan itinerant?

S’aprèn molt, sobretot de la gent. Aprens a entreveure el que la gent no et diu. El tracte amb les persones, si ets tal com sóc jo, és font de moltes històries. Al llarg de la meva etapa com a artesana he conegut també molts companys de professió.

Ara bé, des que vam començar i fins ara hem anat observant com a les petites empreses – que és on estaríem nosaltres emmarcats – ens han anat ofegant cada vegada més, tractant-nos com a grans empreses sense tenir ni les seves circumstancies ni els seus guanys. I això, en un moment com el que estem vivint els darrers anys – que la gent no té diners per gastar –, ha fet que la pressió administrativa sigui brutal.

D’aquesta feina també m’agrada el fet que cal anar diversificant per arribar a abastar-ho tot: imaginació a l’hora de combinar les matèries primeres i elaborar el producte; creativitat a l’hora de muntar l’aparador; enriquiment derivat del tracte amb la gent; immediatesa com a conseqüència d’haver d’estar mínimament present a les xarxes socials i Internet,…

Quin tipus de clients teniu?

Hem observat que tenim un tipus de client d’hivern i un tipus de client d’estiu. Aquest aspecte també fluctua en funció de com està el país. Habitualment ens ha comprat el client del país que gaudeix d’un nivell socioeconòmic alt i l’estranger que valora el producte que adquireix.

 

Com a responsable de l’entitat

Com va néixer i com vas arribar a ser presidenta de l’associació?

Prèviament a la posada en marxa de l’entitat penedesenca, jo ja havia format part del col·lectiu de la Plaça del Pi, a Barcelona.

Quan es va plantejar la creació d’una associació que aplegués a artesans i artistes de la comarca que tenien parada, jo hi era present i el cert és que no sé ben bé com vaig arribar a ostentar-ne la presidència. Ja ho era quan encara no estàvem ni constituïts! Els inicis de tot plegat varen ser en motiu de la celebració de la Fira del Gall. En un principi els artesans hi teníem parada el dissabte pel mati: érem 12 del ram alimentari i 12 de l’artesania en general. I va passar que ens hi vam començar a quedar també per la tarda. Va coincidir amb el boom del vi negre i que l’INCAVI plantava un estand i, per acontentar a uns i altres – els clients també ens ho sol·licitaven -,  ens començarem a quedar unes hores més. I una cosa va portar l’altra i se’ns va començar a animar perquè ens plantegéssim posar parada també el diumenge. I ens ho van concedir.

Com que, a nivell individual, no podíem pagar els que se’ns exigia vam tenir la pensada d’articular-nos com a associació, aplegant als brocanters, pintors, artesans (col·lectiu el Fanal) i alimentaris. I a partir d’aquesta voluntat d’ajuntar-nos i ajudar-nos, tres o quatre van començar a dir: què sigui l’Anna la presidenta! I tot i que no em coneixien de gran cosa, vam donar llum verda a la nova entitat i em van anomenar-ne màxim representant. I ara tenim clar que l’associació va ser una eina que va servir i està servint per a conscienciar l’administració que el col·lectiu s’ha de poder guanyar la vida – que no som per a fer bonic –…Va ser a partir d’aquí que vam poder negociar per disposar d’espais d’exposició com ara “Els Tres Tombs” o les diferents fires que es duen a terme al cap de l’any,…fins arribar a establir el segon diumenge de cada mes com a punt de referència de cara a la ciutadania. Els contractes amb el consistori vilafranquí van anar evolucionant des dels 2 anys embrionaris als tres anys i fins arribar als 5 actuals.

Què és el què més t’agrada i el que menys d’aquesta tasca al capdavant de l’entitat?

El que més m’agrada amb diferència és la bona entesa. A l’hora de negociar, les persones que integren l’entitat són molt correctes. Per la meva part, he après a estirar i arronsar, sense arribar a pressionar. Els clients no se’n fan a la idea de les històries que hi ha darrera una parada. I, és clar, a l’altra banda hi ha l’ajuntament, que insisteix en una sèrie de criteris perquè vol establir uns barems i un calendari. Així doncs, una vegada més, la relació personal amb la gent torna a ser el que més m’agrada. Les persones ensenyen molt i cal escoltar.

El cert, ara que hi reflexiono, és que no hi ha res en especial que em desagradi. Això sí, m’agradaria desterrar la idea que el que està al capdavant de les iniciatives – sigui aquesta, en concret, o qualsevol altra – fa el que vol perquè no és veritat. Ja sé que és difícil d’entendre, però les tries es fan a partir d’una documentació que estableix la manera d’actuar.

Els mitjans de comunicació locals – El 3 de vuit; La Fura; El Cargol, Ràdio Vilafranca; Penedès TV,… – contribueixen a promocionar l’associació?

Ens publiquen els escrits i fan un seguiment de la nostra trajectòria, però potser els hauríem de convocar més…potser hauríem d’estar nosaltres més alerta per poder comptar amb més presència. Pel que fa a la difusió, ens donen veu. Ara que en parlem…potser els podríem suggerir un debat sobre fins a quin punt és possible guanyar-se la vida fent d’artesà…

La relació de l’associació amb l’Ajuntament, així com amb d’altres entitats locals – com ara la Unió de Botiguers – i amb la gent de Vilafranca: què tal és?

Estaria bé que es plantegés dedicar una partida econòmica al nostre sector. Si adoptessin les lleis europees sobre artesania i regulessin molt millor el tema dels autònoms estaria molt rebé. Manca molta flexibilitat en molts àmbits i això, malauradament,  frena als emprenedors, també al nostre sector.